Solstici d'hivern.
Amb colors de tardor i aires de primavera. però solstici d'hivern.
I de nou toca agafar una altra altra figureta de la memòria i posar-la al pessebre vivent de la meva infantesa, aquell que vaig començar l'any passat.
A la darrera casa del poble, anant cap al torrent, hi vivia la Sisca.
Tenia la pell colrada pel sol, els ulls com dos carbons vius i una rialla bonhomiosa que li il·luminava la cara.
Era forta com la muntanya que en deien frontera. La creuava amb el sarró carregat de truites de riu perquè a l'altre vessant li bescanviessin per cafè, arròs, sucre o xocolata.
Podeu dir-ne estraperlo o contrabando, però jo en dic haver de pujar dues filles.
Com m'agradaria seure en un escambell vora el foc i tornar a sentir les teves històries contades per tu, mentre en Vetre fa cantar de nou l'acordió...
Gràcies, Sisca de Can Burset.
QUE TINGUEU UN ANY 2023 PLE DE SALUT I VIDA!