Agost

A la vora del marge, perfum de pinassa i romaní,  

gust de mel fresca en cada figa madurada al sol, 
oliveres d'escorça aspra i nerviüda com les mans del  vell pagès,  
si tinguessis veu, seria el cant de les cigales als pins, 

talment or liquat, el mar reflecteix el teu capvespre.  

Hi ha plantes que creixen amb discreció, com si no volguessin molestar. I després hi ha la carbassonera.

En té prou amb la calor de l'estiu i una mica d'aigua per fer badar, de bon matí, unes flors tan efímeres com espectaculars. Petits sols eclipsats per les seves fulles exuberants. A la mateixa planta n'hi ha de femenines i de masculines, però només les femenines tenen aquella particularitat que les fa inconfusibles: la flor al cul d'un petit carbassonet.

I aleshores s'engega la fàbrica de fer carbassons: brigades d'abelles, borinots i altres insectes feinegen d'una flor a l'altra, sense saber que amb els seus viatges estan decidint quins carbassons arribaran a la cuina (només aquells amb la flor al cul que rebin pol·len d'una flor masculina, la resta no arribaran a bon port).

Atenció: hi ha una flor infiltrada que no és de carbassó sinó de carbassa!

I quan te n'adones tens un carbassó. L'endemà dos. I l'endemà passat, quatre!

Només en volies un per a una truita i en tens sis i gens d'espai a la nevera...

Tu el collies petit i tendre, però t’absentes dos dies i se t’acaben les receptes (crema, carpaccio, farcit, a la planxa, en bunyols, samfaina, coca...). I encara queda aquell que vas descobrir massa tard sota una fulla i que ja té la mida d’un avantbraç, ideal perquè se’l mengin les gallines.

La carbassonera és l’estiu fet planta!

CARBASSONS AGREDOLÇOS  

• 
  2 o 3 carbassons mitjans
  
• 2 gots de vinagre de poma
• 2 gots d'aigua
• 3 cullerades soperes de sucre (o mel)
• 1 culleradeta de sal
• Pebre en gra, all, llorer, herbes aromàtiques, mostassa... (al gust) 

Tallem els carbassons nets a bastonets o rodanxes.

Posem tot els ingredients en un cassó i quan bulli hi afegim el carbassó i el deixem bullir 3 o 4 minuts (que no s'estovi massa, que quedi cruixent).

Apaguem el foc, tapem i deixem refredar en el mateix cassó. 

Posem els trossos de carbassó en pots de vidre nets i cobrim amb el líquid i les espècies.

Els podem guardar a la nevera (són més bons a partir de l'endemà) durant 2 setmanes, o bullir els pots ben tapats 20 minuts al bany Maria per guardar-los en lloc fresc i sec fins a 1 any.  

Comentaris:

·   Es pot substituir un got d'aigua per un d'oli, llavors queda més escabetxat que agredolç i es guarda una mica més a la nevera.

·   S'hi poden afegir altres verdures com pastanaga i/o ceba.

·   Per posar a qualsevol amanida fresca d'estiu és ideal!

octubre

 Obre la terra per sembrar llavors (però abans tingues el camp ben femat!)

Captards color de confitura de codony. 

Tot sospira esperant un dolç repòs. 
Un ramat de núvols al cel (llops amb pell de xai?)

Ballen vívidament les fulles mortes.     

Racons encatifats de coloraines. 
El vent d'octubre els ocells porta, de la Cerdanya o de Mallorca. 

Al maig vam comprar unes llavors de cotó del Delta de l'Ebre, a la Festa del Mercat a la Plaça d'Amposta. 

Unes llavors petites i discretes de diferents espècies que vam plantar al tros, encuriosits.

No van trigar gaire a brotar i es van anar alçant amb rapidesa, fulla rere fulla, fins a convertir-se en arbustos.

A l'agost van començar a florir, una flor aquí, l'altra allà. Unes flors fràgils i boniques com un pensament, de colors càlids segons la varietat.

Amb el pas del setembre cada flor s'ha anat marcint deixant al seu lloc una capseta verda molt ben tancada.

I les càpsides, en madurar, s'han anat esbadellant per mostrar el seu contingut: un floc de cotó, suau com un núvol, prenyat de llavors per no morir del tot, per restar només en repòs fins que algú les planti i es reprengui de nou el cicle d'aquesta fibra natural tan especial en tots els sentits...  

Amb paciència es podria netejar, filar i transformar en teixits per acompanyar vides. Però natros només el collirem, en guardarem les llavors i en farem rams per a fer bonic.

PASTETES DE FORMATGE 

(o enganyatalls de panellet...)

·       200 g de farina 

·       100 g del formatge ratllat que vulgueu (nosaltres parmesà)

·       100 g de mantega 

·       2 cullerades soperes de llet

·       un pessic de sal

·       per decorar: melmelada de tomàquet, de pebrots escalivats, cirerols confitats o frescos, anxoves, orenga,... (al gust)

Disposem la farina en forma de volcà i al mig hi posem el formatge, la mantega a bocins a temperatura ambient, la llet i la sal.

Ho treballem tot amb les mans fins que quedi una pasta fina, ho cobrim amb un drap i ho deixem reposar una horeta aproximadament.

Estirem la massa amb el corró fins que tingui un centímetre de gruix més o menys i tallem amb la forma que vulguem o fem boletes i les aixafem una mica.

Hi podem posar damunt una culleradeta de melmelada de tomàquet o de pebrot, un cirerol confitat o fresc, un trosset de codonyat o gelea de codony..., el que vulguem o no res, i coem al forn preescalfat de dalt i de baix a 180ºC uns 15 minuts (fins que es daurin).

Comentaris: 

A la massa també s'hi pot posar orenga o romer, o espolsar-ho per damunt amb unes escates de sal.

Pels celíacs la farina pot ser de panís o d'arròs.

BONA CASTANYADA A TOTHOM!!!

Juny

 Jo voldria tornar a veure cuques de llum... 

Un cor de cants a l'alba. 
Nits curtes però enceses!

Ynup le moc atog adac, ynuj la uolp iS

Mireu a qui tenim al forat d'un oliver del tros: dos polls de puput! 

Els pollets i les femelles poden produir una olor molt forta i desagradable quan se senten amenaçats, semblant a la carn podrida, per repel·lir els depredadors. És una secreció oliosa pestilent amb la qual les femelles també recobreixen els ous perquè els protegeix de patògens.

La puput és un dels ocells més fàcils de reconèixer de casa nostra: té una cresta taronja i negra desplegable que s'obre com un ventall quan s'emociona o s'altera. El seu plomatge és de tons ocres, amb les ales i la cua de ratlles blanques i negres. 

És una au migradora i arriba a Catalunya a la primavera, sobretot entre març i abril.

Li agraden els espais tranquils amb arbres i terra tova (camps oberts, vinyes, oliverars,...) on pot cercar menjar amb facilitat: és insectívora i el seu bec llarg i corbat li permet furgar la terra amb precisió per caçar cucs, larves i escarabats. És ideal per controlar plagues de manera natural!

El seu cant inconfusible fa “pu-pu-put”, un so profund i repetitiu que li dona nom en moltes llengües. Fins i tot el nom científic, Upupa epops, és una onomatopeia llatinitzada del seu cant. 

La puput és un símbol de la biodiversitat mediterrània i una aliada dels conreus. Amb la seva aparença exòtica i els seus costums peculiars, és una de les joies alades del nostre entorn.

CHUTNEY DE CIRERES 

-    500 g de cireres madures  

-    150 g de sucre (millor morè però si és blanc no passa res)

-    2 cullerades de vinagre de xerès o de poma 

 -    1 culleradeta de sal,

-    1 cullerada de pebre molt (del tipus que que vulgueu)

-     espècies al gust (en varietat i proporció): 

    -    una cullerada de canyella molta 

    -    una cullerada de gingebre molt  

    -    3 cardamoms  

    -    2 claus d'olor

    -    una culleradeta de nou moscada ratllada 

Rentem i despinyolem les cireres (no llenceu els pinyols, en podeu fer coixins tèrmics!) i les posem en un cassó al foc amb la resta d'ingredients.

Quan comencin a bullir abaixem el foc al mínim i anem remenant sovint, fins que tinguin una textura de melmelada (uns 25-30 minuts).

Es pot tastar la salsa a mitja cocció i afegir-hi vinagre, sucre i/o espècies al gust.

Si no el consumim al moment es conserva molts dies a la nevera. I si no el podem envasar en pots i esterilitzar-los 15 minuts al bany Maria com si fos melmelada. 

Comentaris:

·  El chutney és una salsa originària de la Índia que resulta ideal per acompanyar carns a la brasa, confit o magret d'ànec...

·   Hi ha moltes receptes de chutney en què a més de la fruita (que podria ser una altra en lloc de cireres) hi posen ceba, però a natros ens agrada sense.

Abril

 Aigua! 

Boscos i sembrats

reclamen les teves aigües mil,

i la nostra sensatesa... 

La Moreneta faci ploure!

Ja tenim el galàpet a la bassa:

Grossot i berrugós, com una carabassa verda, potser per això ambdues paraules tenen una possible etimologia pre-romana que sembla estar emparentada (calápaccu - carápaccia). 

Però malgrat el seu aspecte, és totalment inofensiu, tranquil, solitari i d'hàbits nocturns, sobretot a l'estiu, quan la seva pell fràgil s'ha de protegir dels rajos del sol. 

Ha estat hivernant i ara es deixa veure perquè és època d'aparellament. No em digueu que no són seductors aquest ulls de  color de coure amb pupil·la horitzontal, si més no pels galàpets femella, que NO són les granotes (les granotes, tant mascles com femelles, són més petites, esveltes i llises; i salten!) 

I també han arribat les tulipes, que "hivernaven" als seus bulbs sota terra... 

Ja només falta que arribi la pluja, si us plau que no trigui!!!

 

 Bacallà de divendres Sant (amb esquerdes d'ou i panses)

•  1 tassa de panses en remull
• 
   5 ous durs 
  
•  10 trossos de morro de bacallà amb espina (o al gust)  
•  2 cebes 
•   1 pot de tomàquet sofregit casolà  
•  per la picada: alls, julivert, ametlles i/o avellanes torrades, un carquinyoli/galet/llesca de pa fregit

Si el bacallà no està dessalat, hidratem els trossos posant-los directament (sense rentar) en un recipient cobert d'aigua freda 3 dies a la nevera, sense tocar-los; després els rentem, els escorrem bé i els dessalem posant-los en aigua nova tot un dia, renovant l'aigua un parell o tres de cops al llarg del dia. Els escorrem i eixuguem bé, els enfarinem i fregim en oli d'oliva ben calent. 

Sofregim la ceba a daus en una mica de l'oli de fregir el bacallà, hi afegim el tomàquet, les panses escorregudes i el bacallà fregit i el deixem fent xup-xup uns minuts. 

Hi posem per damunt els ous durs a vuitens i hi afegim la picada que haurem fet amb tots els ingredients al morter, diluïda amb una cullerada de l'aigua de dessalar el bacallà. I llestos!

Comentaris:

• Aquest l'ha cuinat l'àvia Rosamaria, el nostre referent a la cuina (i en altres camps...)
• Més senzill impossible (la clau és que hi hagi abundor de sofregit), no teniu excusa per no complir amb el precepte de menjar magre el divendres Sant...
• És d'aquells plats que ens trasllada automàticament a un temps, final de Quaresma, i un lloc,  el nostre racó de Pirineu, envoltats de gent estimada. Alguns ja no hi són  físicament, però us asseguro que hi són ben presents (llegats com aquest plat en són la prova).
• Antes, per aquestes i altres contrades, el bacallà era l'únic peix que hi havia, humil però meravellosament bo.   

gener

 Gener sense fred, tot el fruit es perd...  

Els ocells al joquiner. 

Ninou voleu dar-nos? 

Escudella i vi calent!

Refranys i geners són verdaders...

Temporada d'hivern, col·lecció de crucíferes:

Hi havia una vegada una nena que no volia menjar cols, de cap manera.

La mare prou li deia que l'ajudarien a créixer i a fer-se forta, però ella trobava que feien pudor, que tenien gust de podrit, hi trobava fils, mossegades d'eruga... vaja, que no hi havia manera de fer-n'hi  menjar.

Un assolellat matí de primavera, una tieta molt sàvia va dur-la a l'hort.

Justament aquell dia un munt de papallones acolorides voleiaven per les cols.

La titeta va dir-li a la nena:

- Mira si en són de bones les cols que totes les papallones venen a menjar-ne!

I vet-ho aquí que des d'aleshores la nena va començar a menjar cols.

I va créixer forta i preciosa com una papallona.  

ARRÒS DE CRANC BLAU

·      400 g d'arròs bomba  

·      1,5 litres de fumet de peix (més si ens agrada caldós)

·     2 crancs blaus mitjans (o 4 de petits)

·      1 sípia bruta (o neta) 

·     1 pebrot verd i 1 pebrot vermell

·     1 ceba gran

·     1 cullerada de salsa de tomàquet casolana (opcional)

·    1 all, una branca de julivert, sal i oli d'oliva

Si la sípia està bruta la netegem, guardem la tinta per fer arròs negre un altre dia (la congelem) i reservem la melsa per després. 

Els crancs blaus es compren vius i es poden atordir posant-los 15 minuts al congelador (si no els fem servir el mateix dia que els comprem els deixem al congelador).  Els separem les pinces i obrim la clova del cos del cranc, en reservem els coralls (unes "boletes" roses/roges que hi ha sota la clova) i retirem les brànquies. Partim els cossos pel mig si són crancs mitjans i els reservem amb les pinces (les grans partides pel mig).

Brànquies

Corall

 

Posem un bon raig d'oli d'oliva a la paella i quan està ben calent hi sofregim la sípia a trossos. Quan hagi agafat color hi afegim la ceba i els pebrots a dauets i ho fem sofregir uns minuts més. Hi afegim l'all i el julivert picats , la melsa de la sípia, els coralls dels crancs i la cullerada de salsa de tomàquet. Ho sofregim uns minuts i hi afegim l'arròs, hi donem unes voltes per rossejar-ho i tot seguit el fumet bullint. Salpebrem i mantenim el foc viu uns 5 minuts. Hi afegim els crancs i continuem la cocció fins que l'arròs estigui cuit (uns 12 minuts més, anem tastant). Apaguem el foc, deixem reposar un minut amb la paella tapada i a gaudir!

Comentaris:

• Com totes les receptes d'arròs cada casa té els seus trucs i les seves preferències, el que realment hi dona un gust especial és el cranc blau del Delta, per tant la resta al vostre gust (amb safrà, sense tomàquet, amb musclos, etc.)   
• El cranc blau (Callinectes sapidus) és una espècie al·lòctona entre d'altres llocs al Delta de l'Ebre. No està catalogada com a espècie invasora perquè es pugui comercialitzar com una espècie pesquera més del Mediterrani (però no es pot pescar de forma recreativa) i això ha permès, en certa manera, controlar-ne les poblacions que perjudicaven els pescadors i mariscadors del Delta i, de retruc, fer tornar algunes espècies autòctones que havien desaparegut amb la presència del cranc blau invasor. I està deliciós!

• Res a veure amb les cols però "crancs" i "crucíferes" són tant cacofònics...